Eugenio, l'humorista

Abans de tot, voldria explicar el contrast entre “semàntica” i  “pragmàtica” i dir les definicions de fonètica i sintaxi.

La semàntica és el significat prototípic d'un terme i, la pragmàtica, en canvi, és l’ús que fem de la llengua en situacions reals. Pel que fa a la fonètica, és la ciència que estudia els sons de les paraules. Per últim, la sintaxi és la part de la gramàtica que estudia les combinacions de les paraules de manera que una frase tingui sentit.

A continuació, escriuré un parell d’acudits del mestre Eugenio i els analitzaré breument.

1. Un hombre que va caminando por la calle, al cruzarse con un chico le pregunta:

- Oiga, ¿la calle “Saboya”?

Y le contesta el chaval:

- Hombre, si anda dando brincos ¡claro que “saboya”!

En aquest acudit, l’Eugenio es basa en la fonètica i la pragmàtica per a fer-nos riure. La gent d’avui en dia és molt mandrosa, per així dir-ho, ja que col·loquialment sovint abrevien els sons que no els interessa i els uneixen amb d’altres per tal d’ anar més ràpid. En aquest cas es dóna el fet, ja que el jove interpreta el nom del carrer com a la pregunta: “¿la calle se aboya?” i li respon segons el que ell ha entès.

2. Aquí teniu el segon acudit.

En aquest acudit, cadascú entén una cosa diferent de la que li diu l’altre persona. Això no és degut ni a la sintaxi, ni a la semàntica, ni a la pragmàtica, jo crec que és degut a la fonètica. Cada persona ho deu haver pronunciat d’acord amb el seu parlar, de manera que la persona qui rep el missatge, el transmet malament. D’aquesta forma, cada cop la bola es va fent més gran i al final ningú no sap què ha dit el primer.

Aquí us deixo un video on l'Eugenio ens meravella amb alguns dels seus acudits!

Terratrèmol al Japó

Avui, fa justament una setmana que es va complir el primer aniversari del pitjor terratrèmol al Japó en molt temps. Aquest terratrèmol va ser d’una magnitud al voltant dels nou graus sobre l’escala de Ritcher. Tot i que els Japonesos són gent molt organitzada, el cataclisme va provocar un caos total a la zona més oriental del país, no només pel tsunami provocat, el qual va devastar milers de quilòmetres quadrats i va fer que es perdés el rastre de milers de persones, sinó pel problema que va causar a la central nuclear de Fukushima, on van fallar els sistemes de refrigeració dels reactors, cosa que podia haver provocat un escampament de radiació que hauria afectat a una gran part del món. Gràcies als treballadors de la central que van jugar-se la vida i a la sort que varen tenir, això no va passar.

Sota la meva opinió, els Japonesos són una gent admirable tant per la disciplina que mostren, com per les ganes de sortir endavant i aconseguir-ho. M’agradaria veure com hauria reaccionat la gent occidental, és a dir, d’aquí d’Europa, si hagués succeït el mateix desastre en aquesta zona. Probablement, també hauríem aconseguit sortir endavant, però jo crec que molt més difícilment.

En aquest enllaç podreu veure com impressionantment, l'aigua del mar es menjava la terra.

M’agradaria explicar algun dels comentaris que ha fet la gent sobre el programa "30 minuts", però no n’ha fet ningú.

Els professors de Nova York

Avui parlaré d’una notícia que ha estat molt polèmica a la ciutat de Nova York, als Estats Units.

Fa relativament poc, Michael Bloomberg, l’alcalde de Nova York, va publicar als mitjans de comunicació les qualificacions de tots els professors de les escoles públiques de la ciutat. Aquestes qualificacions sortien de la mitjana totes les notes que havien tret els alumnes als exàmens.

Personalment, no em sembla gaire just que valorin d’aquesta manera l’esforç dels professors, ja que no sempre és seva la culpa que els  alumnes s’apliquin més o menys, normalment aquests valors vénen de casa. Per tant, en moltes ocasions el professor potser farà el màxim per ajudar-los però li serà difícil aconseguir-ho. Tampoc em sembla gens bé que aquestes situacions només es donin a l’escola pública i no a la privada. Teòricament, el nivell dels professors a les escoles privades ha d’ésser més alt, per tant, haurien d’ésser ells també valorats per tal de comprovar si realment és així. Si aquest cas es donés, jo crec que probablement ens portaríem una sorpresa...

D’altra banda, potser aquests mètodes fan que els professors més ganduls, que no treballen gaire i no es preocupen pels seus alumnes, espavilin una mica.

Per a més informació consulteu aquesta pàgina on us podreu assabentar més detalladament de l’assumpte.

A continuació parlaré sobre els comentaris que van fer alguns professors respecte l'article del New York Times.

 

Sarah Wolff

I agree with Bill Gates on this one. What is the purpose of publicly shaming teachers on the bottom, especially when so many of the TDR's contain errors? Last I checked, every sanitation worker, fire-fighter, and cop doesn't have his or her individual stats published in the Times. This is no different, we're all city employees. This will not reform schools, but it very well might drive even more talented prospective teachers to the surrounding suburbs. I am thankful that as a DOE teacher, my subject does not have a state test and thus I don't have a TDR.

Traducció: Estic d'acord amb Bill Gates. Quin és el propòsit d'avergonyir públicament els professors en la part inferior, sobretot quan molts dels errors contenen el TDX? Que jo sàpiga, tots els treballadors sanitaris, bombers i policia no tenen les seves estadístiques individuals publicades al Times. Això no és diferent, tots som treballadors de la ciutat. Això no va a reformar les escoles, però que molt bé podria impulsar els futurs professors més talentosos dels suburbis que l'envolten. Estic agraït que com a mestre DOE, el meu tema no té una prova d'estat i per tant no tinc un TDX. 

Sota la meva opinió, crec que aquesta dona té raó ja que no és necessari deixar malament els professors de les escoles públiques quan ells no tenen la culpa

John Scott

Sarah:

I'm with you on cancelling the Times issue, but only if there is a major effort on the part of the New York and America's public school teachers to boycott the Times.

I'm truly sickened by the behaviour of The New York Times. It is even more despicable that a court order such a thing as the release of teachers' ratings that included the names of the public school teachers, but not the teachers of the publicly funded charter schools.

I look forward to the release to the public of performance reports on all public employees and by name.

This is an extremely sad time in America when our leading institutions aid and encourage the public bashing of public school teachers.

Traducció:

Sarah:
Estic amb vostè sobre la cancel·lació de la notícia del Times, però només si hi ha un esforç important per part de la de Nova York i els mestres d'escoles públiques dels Estats Units per boicotejar el Times.
Estic realment fastiguejat pel comportament de “The New York Times”. És encara més menyspreable que una ordre judicial tal cosa com l'alliberament de les qualificacions dels docents que incloïen els noms dels mestres d'escoles públiques, però no els mestres de les escoles privades.
Espero amb interès el llançament al públic dels informes sobre els resultats a tots els empleats públics.
Aquest és un moment molt trist als Estats Units quan els nostres principals institucions ajuden i encoratgen l'ús intensiu al públic de mestres d'escoles públiques.

Aquest home té tota la raó. Estic amb ell ja que és totalment injust que els professors de les escoles privades no siguin avaluats i els de les públiques sí.

Barbara Kane Johnsen

There are so many contributing factors that will nullify the validity of these reports, poverty, truancy and behavioural issues to name a few. How can a teacher be held responsible for those students whose basic abilities are far below grade level and the administration cannot afford additional resource room support? I do not know of any teacher who does not work hard every day to bring every child to academic success- but sometimes the odds are stacked against them.

Traducció: Hi ha molts factors que anul·len la validesa d'aquests informes, la pobresa, absentisme escolar, i problemes de comportament, per exemple. Com pot un mestre fer-se responsable d'aquells alumnes que tenen habilitats bàsiques, estan molt per sota del nivell de grau i l'administració no es pot permetre un suport addicional? No sé de cap mestre que no treballi dur cada dia per fer arribar aconseguir l’èxit acadèmic de cada nen, però de vegades les probabilitats estan en contra d'ells.

La Barbara té raó, els mestres no tenen la culpa del fracàs escolar, normalment aquests problemes vénen de la situació de les famílies.

Aquí us deixo un altre enllaç on podeu veure què pensen sobre l'educació escolar uns quants alumnes de Brooklyn, Nova York. És en Anglès, però jo crec que amb una mica d'esforç ho podreu entendre més o menys!

(Si hi ha alguna falta a la traducció dels comentaris dels professors, és perquè he utilitzat el traductor per traduir alguns fragments)

La setmana passada, en Xavi ens va obsequiar amb un altre dels seus exàmens sobre els capítols llegits del “Vigilant del camp de sègol”. La prova constava de tres preguntes, a la primera havíem de parlar de la cita amb la Sally, una vella amiga, a la segona havíem d’explicar la seva trobada amb en Luce, un vell company d’escola i a la tercera i última pregunta havíem de fer referència a un moment inesperat, un moment impactant i una situació dels capítols amb la qual ens sentíssim identificats. En aquesta entrada parlaré breument de la seva trobada amb la Sally.

En Holden decideix trucar a la Sally, una vella amiga de l’escola amb la qual ha perdut el contacte. Un cop s’han trobat, en Holden la porta al teatre a veure una obra que sap que a ella li agradarà. Després d’això, la Sally li proposa d’anar a patinar sobre gel, i en Holden accepta. Després d’un seguit d’intents per mantenir-se sobre els patins que no donen resultat, decideixen anar al bar a prendre alguna cosa i parlar una estona. Tot va molt bé fins que a en Holden se li creuen els cables i comença a dir bogeries de les seves. La Sally s’enfada amb motiu, i en Holden, en comptes d’intentar solucionar les coses, li diu que és com un grà al cul. La Sally “explota” i decideix marxar, amb raó, de manera que en Holden torna a quedar-se sol.

Un últim record

L’Oriol Cases és un home d’aproximadament quaranta anys el qual té una malaltia que li suposarà la mort en un curt període de temps. La història succeeix en l’últim dia de la seva vida, quan es troba estirat al llit de casa seva mirant nostàlgicament un àlbum de la seva vida. A l’àlbum hi troba diverses fotografies, unes que li fan venir al cap records positius i d’altres que li’n fan venir de negatius.

Les fotografies que veu a la primera plana li recorden a quan es va graduar per anar a la universitat.  Les de la segona plana li fan venir al cap un record negatiu, d’una festa on va anar quan era adolescent. A la següent pàgina l’assalta el record d’un moment romàntic que va tenir amb la Núria, la seva posterior muller. L’últim record que té és de quan la Núria morí en el part de la seva filla.

L’Oriol s’adona de la vida que ha tingut. Li han passat tant coses bones, com dolentes i, evidentment, decideix deixar aquest món recordant els bons moments de la seva vida.

 

Aquí us deixo un curt que ens va ensenyar la nostra professora Laura quan vàrem començar aquest tema, espero que us agradi!

Aquest any, els alumnes de quart d’Eso de l’escola Escaladei, hem de fer un curt com a treball de recerca. Ens hem dividit en dos grups de sis persones i uns altres dos grups de de set.

El nostre grup és format per: Laura Alcolado, Judit López, Marc Casajoana, Igor Moroz, Èric Romo i jo, Eric Peramos. El curt és un drama que es titula “Un últim record”. Jo sóc el director i el Marc Casajoana és el protagonista principal, que a la història es diu Oriol.

La trama no és gaire rebuscada. Tracta d’un home d’uns quaranta anys el qual està a punt de morir degut a una malaltia que pateix. Es troba al llit de casa seva, mirant un àlbum que li fa  recordar, mitjançant flashbacks, situacions positives i negatives de la seva vida. Finalment, decidirà "quedar-se" amb els bons records per poder morir feliç.

En la següent entrada, que faré al llarg del que queda de setmana, escriuré un resum més detallat de la nostra història. Avui només volia fer una petita introducció del tema acompanyada d'una breu sinopsi. Aquí us deixo un enllaç on podreu gaudir d'una explicació dels diferents personatges, i també introduir-vos a la història amb la primera escena del nostre curt.

Aquesta setmana, els alumnes de la classe de quart de Secundària hem rebut una notícia poc esperada, però no per això menys important. El nostre professor Xavi Fontich, ens ha confessat que fa relativament poc es va comprar una televisió, ja que no en tenia. A ulls externs, pot suposar una cosa normal tenir-ne una, a ulls del Xavi no.

En part, segons la meva opinió, té raó. En el món actual on vivim, rodejats de tot tipus d’aparells electrònics, des d’Ipods i mòbils fins a ordinadors i aparells més sofisticats, cal que algú ho vegi des d’un altre punt de vista perquè ens puguem adonar que aquestes màquines no són tan importants a la nostra vida. No tenir televisió no ho és tot, gràcies a altres aparells que ens acompanyen avui en dia, com per exemple l’ordinador, on trobem tot tipus d’informació, també podem estar al dia del que passa a la resta del món.

Vist des d’un altre punt de vista, tenir televisió facilita molt les coses en aquests temps. Disposes de les notícies actualitzades en qualsevol moment del dia, per no parlar de tots els programes lúdics amb que et pots entretenir i les coses que pots aprendre.

Són dues formes d’interpretar l’ús de la tecnologia d’avui en dia i, evidentment, ambdues formes han d’ésser respectades.

En aquesta coneguda pàgina podem trobar informació sobre la història de la televisió. D'aquesta forma podrem ampliar una mica més els nostres coneixements sobre aquest aparell tan important per a la majoria de nosaltres.

Avui, després de fer dos exàmens de competències bàsiques, un de Castellà i l’altre d’Anglès, hem fet també una prova de Català.

La prova estava dividida en dues parts, la primera d’elles tractava dels capítols que havíem de llegir del llibre “El vigilant del camp de sègol” i la segona era sobre els complements dels verbs.

Pel que fa a “El vigilant del camp de sègol”, ens han fet tres preguntes. A la primera havíem d’explicar què havia fet en Holden als dos bars on hi havia anat la nit després d’anar-se de Pencey. La segona feia referència a la conversació que havia mantingut amb el taxista sobre què feien els ànecs de Central Park quan el llac es gelava. La tercera i última pregunta consistia a explicar l’escena en que la Sunny, la prostituta, va a l’habitació d’en Holden.

En la segona part de l’examen, teníem un text on havíem de senyalar els verbs, els sintagmes nominals obligatoris i no obligatoris i altres complements. A continuació. Havíem de classificar els verbs depenent de si eren zeroargumentals, monoargumentals, biargumentals, triargumentals o quatriargumentals.

Aquesta és una cançó d'un grup molt famós de rock, Guns n roses. Es van inspirar en el llibre de Salinger per fer-la: The Catcher in the Rye

Aquests dies, hem estat treballant el verb i els seus complements.

El verb és la paraula central de l’oració. És ell també qui tria els sintagmes nominals que hi ha a l’oració. Té tres condicions.

-        La primera condició és la de quantitat de SN: ·Zerovalent -> zero SN

                                                                                 ·Monovalent -> un SN

                                                                                 ·Bivalent -> dos SN

                                                                                 ·Trivalent -> tres SN

                                                                                 ·Quatrivalent-> quatre SN

-        La segona condició és la condició de significat i diu que tant el sintagma nominal com el verb han de tenir una relació de significat. Exemple: “El mar es menja un somni” -> Té una relació simbòlica.

-        La tercera condició, o condició de forma ens mostra que entre el sintagma nominal i el verb ha d’haver-hi una relació formal. Exemple: “Els nois estudia”-> No concorda en nombre. La frase correcta seria “Els nois estudien”.

En la següent entrada us explicaré la visió que té en Holden tant del director de  Pencey, com de la mateixa escola.

En Holden sempre diu que el director, i l’escola en sí, és molt hipòcrita, ja que ofereixen molt donant una bona imatge del centre i, en realitat, és més aviat una escola normal. La seva opinió és que, com més neta, més estilista i més bona imatge vulgui donar l’escola, realment és pitjor, ja que segons en Holden està més plena d’hipòcrites i lladres.

En general, té una mala imatge de tots els qui treballen al centre. L’únic que es salva és el professor d’història, tot i que al final de la descripció que fa tampoc el deixa gaire bé.

Aquest vídeo és un tràiler que van fer uns nois de la nostra edat suposo que per a un treball de l'escola.

El vigilant del camp de sègol

Aquest és el llibre que acabem de començar a llegir. La veritat és que m'està agradant molt, el trobo força interessant i admiro la forma de pensar del protagonista.
La història es basa principalment en el personatge principal, en Holden, un noi d'uns setze anys molt solitari, reservat i en contra de la societat. Tota la trama comença en el moment que l'expulsen de l'escola on estudia, Pencey, a causa del baix rendiment acadèmic. Pencey és un centre privat de Pennsilvània on se suposa que va gent de classe social alta. Els nois dormen, estudien i fan vida allà, exceptuant els caps de setmana i els dies de festa que poden, o no, anar amb les seves famílies. A la part que hem llegit, en Holden ens explica com li anava més o menys tot abans que el fessin fora. Parla de la gent amb qui es portava, bàsicament l'Stradlater que és el seu company d'habitació, i l'Ackely, un noi no gaire agradable i molt pesat. Ara mateix ens trobem en un moment posterior a ja ser fora del centre, quan resideix en un hotel de Nova York abans de donar-li als seus pares la notícia que l'han fet fora.

http://www.youtube.com/watch?v=oOwd7YfAz78

Català

Hola em dic Eric Peramos i he fet aquest blog a demanda d'en Xavi Fontich, el meu professor de Català, per a fer textos i penjar-los.
Aquest trimestre a Català hem llegit dos llibres, bé, més ben dit, hem llegit un i acabem de començar el segon.
El primer llibre que hem llegit ha estat "La pell freda". Aquesta història tracta d'un home el qual va a una illa, on no hi viu ningú, a fer d'oficial atmosfèric. Tot sembla molt tranquil al principi, l'únic problema és que no té gaire bona relació amb en Batís Caffó, l'únic home que viu a l'illa a part d'ell. A la primera nit, però, s'adonarà que no està sol, i que cada dia, quan es fa de nit, un gran nombre de monstres estranys, barreja entre rèptils i humans, l'ataquen contínuament. Això fa que s'adoni que ha d'aliar-se amb en Batís per poder sobreviure.

http://www.youtube.com/watch?v=Rd-zxtp6m0g&feature=related